jueves, 26 de diciembre de 2013

Granada



Recuerdo los arabescos 
de verde y palma,
también la rapidez con que sucedió
lo que siempre sucede ahora;
lo cerca que estaba todo 
de casi nada.

4 comentarios:

Laura Mencia dijo...

D'això se'n diu topar-te amb la fugaç i eterna i inesperada felicitat. Es veu que els arabescos que una colla d'artistes, assalariats, explotats, devots, il·luminats van dibuixar, esculpir fa tants segles et connecten amb la eternitat i la fugacitat de la vida, del viatge, de l'art humà i de l'ésser diví que tots som.

Josep Vilaplana dijo...

Sort en tenim que podem ser divins ni que sigui a estonetes -és fantàstic, i poc freqüent, quan en una cantonada coincideixen dos o tres persones en el seu momentet quasi gloriós-. No cal dir que tens tota la raó en lloar aquesta "troupe" d'artistes, assalariats, explotats, devots, il.luminats i altres personatges inclassificables que han estat la sal de la terra. El problema és que tot i donar gust al plat, sovint no son convidats a l'apat. Què hi farem!!!!!

Petò gran amb arabescos.

Aquí me quedaré... dijo...

Granada tierra querida y soñada.
Dentro de unos días iré de nuevo allí.

Aquí, perdida en un pequeño pueblo de Madrid, me han encomendado un bello y no remunerado trabajo:
Ser la paje de un rey Mago

Que nervios tengo!

Besos nevados

Josep Vilaplana dijo...

Granada es algo parecido a una música por la que se puede pasear; una maravilla que se escucha y se ve, se huele y se baila.

Por cierto, si llego a saber lo de tu trabajo, hago cola para dejarte mi carta….

Besos nevados también para ti, Aquí me quedaré…